La foto és d'un paki del Gòtic de Barcelona i està presa de trancarolaporelmundo.com
|
Paraules dites al programa "La Tarda de Barcelona", de la Xarxa, el 4/3/2013
TOT CANVIA, TOT
ROMAN, TOT RETORNA
Manuel Delgado
Fa uns dies, la
conductora d’aquest programa, Vanessa, m’animava a pensar sobre les coses que
aquesta ciutat ha anat perdent en els darrers anys com a conseqüència de la
seva incorporació a la dinàmica de les grans dinàmiques globalitzadores. Crec
que el que vaig respondre –com sempre en aquests casos a corre-cuita– és que
les ciutats canvien –més que el cor d’un mortal, escrivia Baudelaire–, però que
al capdavall aquests canvis servien moltes vegades paradoxalment per a que el que creiem perdut
no marxi o retorni, moltes vegades disfressat o camuflat sota altres aspectes.
Permeteu-me que
reprengui l’argument i l’il.lustri amb alguns exemples. Fa no pas gaire –me’n
recordo perfectament– qui més qui menys tothom donava per condemnat el comerç
de proximitat, sobre tot allò que deien “el colmado” de la cantonada, esclafat
pel poder d’atracció de les grans superfícies comercials. En paral.lel, els locals
pretesament “d’ambient” amenaçaven un tipus de bar que eren un autèntic
patrimoni nacional –busqueu-los; no els trobareu enlloc del món– i que eren els
“carajilleros” de sota de casa, als que s’anava, per exemple, a veure el fútbol
quan la gent no tenia tele a casa.
I ja veieu el que
són les coses. Finalment, sota de casa el que tenim ara és aquesta nova botiga
de queviures de proximitat –més familiar inclús que la de la gran cadena de
supermercat–, que són els badulaques o, per usar de nou el llenguatge
col.loquial, el “paki”. Els “bars Manolo” de tota la vida continuen on eren,
per molt que el propietari no es digui Manolo, sinó, posem per cas, Lim Piao,
que t’ofereix una cosa que si que és realment nova, que són les “tapes xines”. Per
cert, aquest bar que porten uns xinesos –o potser al de fallafels que està una
mica més enllà i que és d’uns marroquins– tornem a baixar a veure el fútbol,
perquè tenim tele, però el fútbol és de pagament.
Per cert, a
aquests casos podríem afegir el del que era un comerç de tot a cent i ara és el
“xino de sota de casa” o les perruqueria del costat, que ara porten uns
dominicans. Si a això li afegim el locutori d’una mica més enllà, que porta un
bolivià o un bengalí, tindrem l’evidència total que els anomenats immigrants
–aquells que deien que anaven a posar en perill la “nostra cultura– han acabat
sent garants del perduració del comerç tradicional, és a dir d’una cosa tan fonamental,
tan digne de ser preservada, com és la vida de barri.
Aquesta és
l’astúcia que les coses velles que ens importen usen sempre per romandre o retornar:
la de fer-nos creure que han marxat.
[La fotografia és d'un paki del Gòtic de Barcelona i està presa de trancarolaporelmundo.com]